El cautxú deriva del processament del làtex, que s’obté al seccionar la closca d’un arbre típic de l’Amazones, el Hevea brasiliensis.

És un elastòmer, és a dir, un material polimèric d’origen natural o sintètic que es caracteritza per la seva gran elasticitat. Aquesta darrera qualitat consisteix en la capacitat per deformar-se significativament quan se li aplica una força externa i tornar a adoptar la seva forma original.

Actualment, gran part de l’ús del cautxú natural ha estat substituït per cautxús sintètics, produïts mitjançant processos industrials que permeten fabricar productes amb el mateix rendiment, però a un cost molt més baix.

Història del cautxú natural

La producció va ser, durant anys, prerrogativa única de la conca de l’Amazones, i aquesta va ser una de les raons per les quals molts europeus van especular amb les plantacions brasileres.

El cautxú natural ja es coneixia a Europa a mitjans del segle XIX, però només procedia de les plantacions de Sud-amèrica.

Fins al segle XX no es van iniciar les plantacions també al sud-est asiàtic, on el clima humit era també favorable.

La invenció de la vulcanització, que sovint s’atribueix a l’estatunidenc Charles Goodyear i que data de 1844, va contribuir a difondre la seva utilització. De fet, el làtex és inutilitzable sense aquest procés perquè:

• És enganxós quan s’exposa al sol, i es desfà a altes temperatures.
• És molt fràgil a baixes temperatures.
• Es torna marró i coagula quan es conserva a l’aire.

Així, fins fa unes dècades, era el únic material gomós i elàstic del mercat.

Processament del cautxú líquid

Després de la recol·lecció, el cautxú líquid es filtra, es dilueix amb aigua i es mescla amb una sèrie de substàncies per millorar la resistència mecànica i a l’abrasió, en particular el negre de carbó (per això el color dels productes de cautxú sol ser negre). Si es vol evitar el color negre, s’utilitzen additius blancs com la sílice precipitada, l’argila o el guix precipitat.
Aquests tractaments químics modifiquen la seva estructura, fent-la resistent i elàstica, ja que és un material inicialment molt sensible tant als canvis de temperatura com a la llum:

• S’ablanda amb la calor.
• S’endureix amb el fred.
• El color canvia quan s’exposa a la llum directa.

Vulcanització

Per estabilitzar el cautxú natural i fer-lo més resistent, es duu a terme un procés anomenat vulcanització amb sofre, un procés introduït el 1840 i que utilitzem en la fabricació de les nostres conteres de cautxú.

Els costos de transformació del cautxú natural són elevats, per la qual cosa, al llarg dels anys, la indústria de productes de consum ha optat cada vegada més per utilitzar el cautxú sintètic com a substitut del cautxú natural, respectuós amb el medi ambient.

No obstant això, no s’ha d’oblidar que els cautxús sintètics es fabriquen a partir del petroli, i no són respectuosos amb el medi ambient. Per contra, el cautxú és un material natural completament biodegradable al final del seu cicle de vida.

Cautxú biodegradable

El làtex natural és en si mateix biodegradable i segur per al medi ambient, però les substàncies amb què es tracta, com l’amoníac, el disulfur de tetrametil i l’òxid de zinc, com a conservant contra la descomposició bacteriana, dificulten el seu reciclatge.

De fet, els operadors de les plantes de tractament d’aigües residuals informen que el làtex és un dels molts materials perjudicials que no es veuen afectats pel sistema de tractament biològic.

Per tant, els productes resultants són difícils de reciclar. De moment, no s’ha trobat cap tècnica per reutilitzar-lo conservant totes les seves qualitats.

Tanmateix, pot utilitzar-se per fabricar productes menys elàstics amb menors requisits de puresa.

A més, també es pot utilitzar com a combustible a les fàbriques de ciment i en algunes centrals tèrmiques, i el “pols” fabricat a partir de grànuls de cautxú reciclat. Entre els quals, en particular, els pneumàtics emprats, s’apliquen per millorar l’aspecte, la flexibilitat i l’estabilitat dels camps esportius de gespa artificial.